20.008 - Antropologia del disseny - Aula 1

Públic

El treball de camp d’aquest repte l’he realitzat al Casal de les Escodines, concretament a les classes de català per a persones adultes. Es tracta d’un espai que, tot i tenir una funció educativa clara, funciona també com un lloc de trobada social on les persones comparteixen experiències, inquietuds i situacions del dia a dia. Aquest doble caràcter de l’espai, educatiu i relacional, ha estat central durant tota la recerca.

La comunitat amb la qual he treballat està formada per dones i homes adults de procedències diverses, majoritàriament persones d’origen migrant, amb trajectòries vitals molt diferents. Algunes fa molts anys que viuen a Catalunya, mentre que d’altres hi han arribat més recentment. Aquesta diversitat es reflecteix tant en els nivells de domini del català com en les expectatives que cadascú té respecte a les classes.

L’elecció d’aquesta comunitat no ha estat casual. D’una banda, és un context proper i accessible; de l’altra, hi tinc una vinculació personal que m’ha situat en una posició ambivalent, entre la proximitat i la distància. Tot i haver crescut a Catalunya i tenir el català com a llengua habitual, comparteixo referents culturals i familiars amb part de l’alumnat. Aquesta situació m’ha obligat a ser especialment conscient de com mirava, què observava i com interpretava el que passava a l’aula.

Expectatives inicials

Abans d’iniciar el treball de camp, partia de la idea que l’aula funcionava principalment com un espai d’aprenentatge lingüístic estructurat. Esperava trobar dinàmiques de suport mutu visibles i una certa cohesió de grup. També tenia la intuïció que l’aprenentatge del català es vivia sobretot com una necessitat pràctica, vinculada al treball, a les gestions administratives o a l’escola dels fills.

Tot i que algunes d’aquestes expectatives s’han confirmat, el treball de camp m’ha permès reformular-les. A mesura que avançava la recerca, he anat detectant altres dimensions menys evidents, com el pes emocional de l’aprenentatge, la por a equivocar-se en públic o la importància del silenci com a estratègia de protecció.

Desenvolupament del treball de camp i metodologia

He dut a terme el treball de camp aplicant el Kit de Camp definit al repte anterior, combinant observació participant discreta, converses informals i anotacions constants en un quadern de camp. He assistit a diverses sessions de classe, observant no només el desenvolupament dels exercicis, sinó també els gestos, les mirades, els silencis i les interaccions que es generaven entre les persones.

Les converses amb l’alumnat i amb el professorat han sorgit de manera espontània abans, durant o després de les classes. No he seguit un guió tancat, ja que m’interessava que les persones poguessin expressar-se amb naturalitat. Aquest tipus de converses m’han permès accedir a relats més personals sobre les motivacions per aprendre català, les dificultats trobades i les expectatives de futur.

Paral·lelament, he mantingut un quadern de camp on he anat anotant observacions immediates i reflexions personals. Aquest quadern ha estat una eina clau no només per registrar el que passava, sinó també per revisar com anava canviant la meva mirada i quins dubtes anaven apareixent al llarg del procés.

Pràctiques quotidianes i dinàmiques de l’aula

Una de les primeres coses que em va cridar l’atenció va ser la manera com les persones gestionen les dificultats lingüístiques dins l’aula. Quan algú no entén una paraula o una frase, rarament interromp la classe. Sovint primer mira el company del costat o li fa una pregunta en veu baixa. Aquesta pràctica es repeteix de manera constant i mostra una dinàmica de suport mutu molt arrelada.

En diverses anotacions del quadern de camp apareixia una mateixa idea: hi ha persones que entenen els exercicis, però no parlen en veu alta. En converses posteriors, algunes explicaven que el problema no és entendre, sinó atrevir-se a parlar. Aquest silenci no respon a desinterès, sinó a experiències prèvies de correcció constant o de sentir-se jutjades en altres contextos.

Aquesta observació m’ha fet replantejar la idea de participació. Participar no sempre vol dir parlar en veu alta, sinó trobar estratègies per aprendre sense exposar-se excessivament. El silenci, en aquest cas, també és una pràctica carregada de significat.

Relació amb l’espai i els objectes

L’aula està organitzada amb taules en grup, fet que facilita la conversa i la col·laboració, però també genera moments de distracció. Aquesta disposició influeix directament en la manera com les persones es relacionen entre elles i amb el professorat.

Els materials utilitzats (llibres, fitxes i pissarra) s’empren de manera flexible. Sovint els exercicis del llibre es converteixen en punts de partida per a explicacions pròpies, on es barregen català, castellà i altres llengües. Aquesta barreja forma part de la pràctica quotidiana i ajuda a crear un ambient menys rígid i més adaptat a les necessitats reals del grup.

He pogut observar que quan els materials connecten amb situacions quotidianes (anar al metge, parlar amb l’escola, fer una gestió), la participació augmenta. En canvi, quan els continguts són massa abstractes, apareix més desconnexió.

Consideracions ètiques i posició com a investigadora

Un dels aspectes més presents durant tot el treball de camp ha estat la qüestió ètica. Compartir vincles culturals amb part de la comunitat ha facilitat la confiança, però també m’ha generat dubtes constants sobre fins a quin punt era legítim registrar determinades situacions.

En alguns moments, les persones compartien experiències personals o dificultats que anaven més enllà de l’aprenentatge del català. Davant d’això, he optat per prioritzar la relació i la cura, seleccionant molt bé què anotava i què no. He entès que no tot el que s’observa s’ha de convertir en material de recerca.

També m’he preguntat sovint si la meva presència alterava la dinàmica de l’aula. Especialment al principi, tenia la sensació que algunes persones estaven més pendents de mi. Amb el pas del temps, aquesta presència s’ha anat normalitzant, però el dubte ha format part del procés de reflexió.

Aprenentatges del procés

Aquest treball de camp m’ha fet entendre que dissenyar en contextos educatius implica molt més que detectar necessitats funcionals. Cal tenir en compte les emocions, els ritmes d’aprenentatge i les experiències prèvies de les persones.

Un dels principals aprenentatges ha estat assumir que abans de dissenyar cal aprendre a observar i escoltar sense voler intervenir immediatament. El treball de camp no serveix només per recollir dades, sinó per desplaçar la mirada del dissenyador i qüestionar idees preconcebudes.

He après també a valorar la quotidianitat com a font de coneixement. Gestos petits, silencis o comentaris aparentment poc rellevants han estat clau per comprendre millor la comunitat i el seu univers cultural.

Connexió amb el futur projecte de disseny

Tot el que he observat durant el treball de camp estableix les bases per a un futur projecte de disseny orientat a millorar l’aprenentatge del català en contextos multiculturals. Les troballes apunten cap a la necessitat de materials més situats, visuals i connectats amb la vida quotidiana, així com espais que generin confiança i redueixin la por a equivocar-se.

Aquest procés m’ha ajudat a entendre que el disseny no ha de donar respostes immediates, sinó crear condicions perquè les persones se sentin reconegudes i còmodes dins dels espais d’aprenentatge.

Reflexió final

El treball de camp al Casal de les Escodines m’ha permès entendre l’etnografia com una pràctica d’escolta i d’implicació. No ha estat només observar una comunitat, sinó deixar-me afectar pel que passava i acceptar la complexitat del context.

Aquesta experiència reforça la idea que el disseny, quan incorpora una mirada etnogràfica, deixa de basar-se en suposicions per convertir-se en un procés de comprensió situada. Abans de dissenyar, cal mirar, escoltar i sostenir la complexitat sense voler resoldre-la massa ràpidament. Aquest és, probablement, l’aprenentatge més important que m’enduc d’aquest treball.